Història


El paper de RITerm en la terminologia iberoamericana

Maria Teresa Cabré

Institut Universitari de Lingüística Aplicada

Universitat Pompeu Fabra (Barcelona)

Conferència presentada a Lisboa el 17 de novembre de 2000

VII Simposi Iberoamericà de Terminologia

A tall d’introducció

En primer lloc voldria agrair a la comissió que ha organitzat el VII Simposi Iberoamericà de Terminologia l’oportunitat que m’ha donat de fer la conferència de clausura del simposi. Aquesta ocasió em complau enormement per diversos motius, individuals i col·lectius, acadèmics i personals, científics i afectius. Per sobre de tot, però, per la possibilitat que se m’ofereix de reflexionar en públic sobre el que ha representat RITerm per al panorama general de la terminologia, i més concretament sobre quin paper ha desenvolupat en el nostre àmbit iberoamericà.

Des que es va crear RITerm el 1988 a la Universitat Simón Bolívar de Caracas, he estat present en tots els simposis que s’han organitzat, tret del II Simposi a Brasília, per impediment professional. He assistit amb interès a les sessions de presentació de les ponències i les comunicacions, i en totes hi he presentat algun treball. Crec que aquesta continuïtat a RITerm, que naturalment comparteixo amb altres persones estimades com Amelia de Yrazazábal, Berta Nelly Cardona o Ileana Cabrera (i tan sols esmento aquests tres noms a tall d’exemple i sense intenció d’excloure ningú), pot justificar el fet que avui em proposi d’analitzar des de fora, però també des de dins, el paper de la nostra xarxa en el desenvolupament de la terminologia iberoamericana i la significació que té en el panorama internacional.

En aquesta conferència intentaré analitzar l’evolució de RITerm des del 1988 fins avui. Perquè RITerm ha evolucionat enormement: en quantitat i en qualitat. RITerm ha crescut quantitativament i qualitativament. Ha augmentat el nombre de membres, el nombre d’assistents als simposis, el nombre de propostes de comunicació, el nombre de publicacions de terminologia i el nombre de projectes terminogràfics, per esmentar alguns elements.

Tanmateix, segons el meu entendre, el gran creixement de RITerm és de caràcter qualitatiu. Avui RITerm és un espai consolidat d’intercanvi i un motor d’innovació en terminologia. Intentaré mostrar aquestes afirmacions amb dades reals.

Segons el meu punt de vista, RITerm ha crescut amb els anys i ha fet créixer la terminologia en l’espai iberoamericà. Ha tingut un paper clau en aquest espai i ha de continuar tenint-lo. Ha creat pensament i coneixement, com es pot veure a través de l’anàlisi dels textos dels simposis, i s’ha multiplicat gràcies a la divulgació de la terminologia i de les activitats de formació a què tots hem contribuït. I aquest panorama −si és real i no pura imaginació de qui està parlant− pot i ha d’omplir-nos de satisfacció i augmentar l’autoestima científica i professional del nostre espai en conjunt. RITerm ja és en l’àmbit de la terminologia i ha de seguir sent-hi.

L’evolució de RITerm

Els organismes, igual que les llengües i els éssers vius, tenen una història natural que segueix un cicle vital. I si em permeten que continuï amb aquesta metàfora, com a organisme viu RITerm no té res d’especial. Des que va néixer fins avui ha passat per totes les etapes i ha complert tots els requisits propis de la seva condició d’organisme. Va néixer el 1988 fruit de la voluntat, i no de la casualitat. Va passar una etapa natural de titubeig (no exempta d’il·lusió i d’esperança) fins que va començar a caminar i així van començar les seves expectatives de vida. Va començar a desenvolupar-se en una pubertat que, com tot adolescent, trencaria els motlles establerts. I gràcies a aquesta força s’ha convertit en un organisme jove però madur, vitalment potent, ple d’idees i amb ganes de preparar-se un futur participant amb igualtat en la societat terminològica.

a) Naixement

RITerm va néixer el 1988 a Caracas. Gràcies al Grup d’Investigació Terminològica del Departament d’Idiomes de la Universitat Simón Bolívar es van trobar una sèrie de persones senzillament interessades en la terminologia des de necessitats pràctiques molt diverses. Els que hi estàvem reunits treballàvem en l’àmbit de la traducció, la documentació, la planificació lingüística o la redacció de normes tècniques, i érem plenament conscients que la terminologia era necessària per a les nostres professions. Els glossaris i els bancs de dades que vam presentar al I Simposi pretenien fer servei a les necessitats pràctiques d’una professió o a una situació social o política. Per això les contribucions que s’hi van fer eren de caràcter eminentment pràctic: la construcció de bases de dades, l’organització de programes de formació, l’elaboració de tesaurus i la participació en la redacció de normes tècniques.

No va ser un part difícil. La xarxa va néixer tranquil·lament, sense tensions, amb l’ajuda de tots. La van apadrinar (de manera excel·lent) organismes internacionals (Unió Llatina, UNESCO i Infoterm) i nacionals (la Fundació del Bicentenari de Simón Bolívar de Caracas i la Comissió Nacional Cinquè Centenari de Madrid). El naixement de RITerm no augurava res més que felicitat i una vida burgesa tranquil·lament acomodada.

Una revisió de les ponències publicades a les actes d’aquest I Simposi Llatinoamericà de Terminologia evidencia que el que s’hi va fer va ser intercanviar experiències professionals, presentar els projectes en curs (més que no pas projectes realitzats, amb alguna excepció, com ara els del grup CINDOC) i els que hi havia previstos per al futur. Revisant les actes es pot constatar que en aquest simposi ja hi vam sembrar la llavor d’una diversitat saludable, però diversitat al cap i a la fi.

Veníem d’espais diferents i estàvem condicionats per necessitats terminològiques diferents. I no tan sols això. A més, teníem condicions diferents i treballàvem de manera diferent. Tanmateix, encara no ens adonàvem que aquesta diversitat seria una de les claus de la nostra consolidació i especificitat. És curiós, per exemple, que tan sols mitjançant aquesta revisió que estic fent ara m’hagi adonat que a Caracas ja s’hi va presentar una comunicació sobre la creació de terminologia en llengües indígenes [1] Ens va passar per alt, però hi va ser.

La professora Alicia Fedor va fer la primera proposta de creació d’una Xarxa Llatinoamericana de Terminologia, la qual es va dur a terme l’últim dia del simposi amb la Resolució de Caracas i el document de constitució de la Xarxa Iberoamericana de Terminologia (inicialment representada amb la sigla RIT). La publicació de l’opuscle sobre els deu anys de RITerm em permet de passar per alt les dades més precises d’aquest esdeveniment.

Durant els dos primers anys, la xarxa es va organitzar i gestionar des de Caracas, que va ser la seu de la primera secretaria executiva.

b) Infància i pubertat

No és fàcil, per a un organisme recent nascut, d’ingressar al món dels vius i fer-s’hi un lloc. El primers anys d’una vida estan plens de vacil·lacions i titubejos fins que no s’aconsegueix començar a caminar, primer amb l’ajuda dels altres, i després autònomament.

Segons la meva opinió, aquest ha estat un període llarg, el més llarg de la història de RITerm. Per a mi, va durar del 1988 fins al 1996 i es va anar refermant a poc a poc amb simposis que se celebraven sistemàticament cada dos anys. Crec que aquest contacte que es produeix cada dos anys i que no s’ha trencat mai, juntament amb la publicació de les actes de les trobades, ha estat un dels factors principals que han fet possible que avui RITerm sigui una xarxa consolidada.

Naturalment, tinc molt present que RITerm no seria el que és sense el recolzament decidit de la Unió Llatina, que ha proporcionat suport infraestructural, material, i sobretot moral. Per a RITerm ha estat crucial la convicció profunda que ha demostrat la Direcció General de Terminologia d’Unió Llatina, i més concretament Daniel Prado i el seu equip, que RITerm era important i necessari per al ple desenvolupament de les llengües de l’àmbit iberoamericà, una visió política avui plenament compartida.

Durant aquest període es van organitzar tres simposis iberoamericans: el II Simposi Llationamericà (sic) de Terminologia es va celebrar el 1990 a Brasília organitzat per l’Instituto Brasileiro de Informação em Ciência e Tecnologia (IBICT); el III Simposi Iberoamericà, el 1992 a San Millán de la Cogolla, organitzat per la Societat Espanyola del V Centenari i el CINDOC, que en aquesta època ocupava la Secretaria de la xarxa, càrrec que exercia Amelia de Yrazazábal; i el IV Simposi Iberoamericà, el 1994 a Buenos Aires, organitzat per un conjunt d’organismes acadèmics, científics i administratius que va coordinar amb una voluntat admirable Carolina Popp.

Van ser anys vacil·lants, de tempteig, de recerca de definició, d’aprenentatge, d’inseguretat, però alhora de formació, de maduració d’un pensament, al qual tan sols s’arriba quan un organisme ha après dels altres, ha remenat moltes propostes i finalment s’ha format un criteri propi, un criteri que li permet dilucidar, discriminar i escollir a partir d’una reflexió autònoma sobre les possibilitats existents i les necessitats pròpies.

En aquest titubeig cal destacar la denominació (m’imagino que de manera totalment inconscient) del II Simposi Llatinoamericà de Terminologia, i no II Simposi Iberoamericà de Terminologia, o la doble denominació del simposi: II Simposi Llatinoamericà de Terminologia i I Encontró Brasileño de Terminología Técnico-Científica, en una recerca d’especificitat en les trobades de RITerm. Totes eren iniciatives legítimes, conscients o inconscients, que han anat conformant el que avui és RITerm: un espai propi i plural en el qual volem respectar les diferències entre llengües i cultures i en el qual s’elaboren propostes per a la terminologia centrades en l’anàlisi de les necessitats informatives i comunicatives reals. I aquestes activitats estaven presidides pel reconeixement de les nostres especificitats i la voluntat de caminar cap a una normalització plena de les nostres llengües.

En el II Simposi va canviar el programa del primer si agafem com a punt de referència els temes que s’hi van tractar i l’origen professional o acadèmic dels autors. En el I Simposi de Caracas la majoria de les comunicacions que s’hi van presentar, un total de 28, van tractar de projectes en curs d’elaboració (tesaurus, vocabularis, programes de formació, i bancs de dades terminològics). Aleshores semblava que la creació d’un banc de termes era la demostració més important del treball terminològic. En el simposi també es van presentar cinc panorames de l’organització i el desenvolupament de la terminologia en organismes i països (Infoterm, l’ONU i l’Estat espanyol), i tres propostes de possible organització de la terminologia iberoamericana, dos de les quals marcarien el naixement de RITerm. En canvi, tan sols hi va haver cinc comunicacions de reflexió sobre punts més teòrics o aplicats, com era lògic si tenim en compte la fase que estàvem començant: necessitàvem conèixer-nos, parlar de les nostres experiències incipients i aprendre de la feina dels altres.

A Brasília, tot i que va continuar l’interès per la creació de bancs de dades de terminologia i es va posar encara més èmfasi en la presentació de les activitats d’organismes existents, es van començar temes nous que marcarien a poc a poc el canvi de RITerm. Es van presentar projectes terminològics i documentals (aquest cop molts ja estaven elaborats) i se’n va avaluar críticament el procés. Tímidament es va començar a reflexionar sobre l’especificitat de la terminologia i el seu caràcter de llengua natural, i també sobre el paper de la terminologia en la documentació tècnica per a usos industrials. Per sobre de tot, però, es va remarcar la necessitat tant d’una formació discriminada de professionals, diferents pel que fa als orígens i funcions, com de l’establiment d’una metodologia orientada a necessitats precises. Sobre aquesta qüestió cal destacar l’aportació metodològica d’Enilde Faulstich i les comunicacions sobre la intersecció entre la terminologia i el lèxic de les llengües.

Si el simposi de Caracas havia permès de posar en marxa un organisme amb el propòsit d’interncanviar informacions i experiències, a Brasília es va posar de manifest la gran diversitat que hi havia pel que fa a necessitats, experiències i professions, i no per això es va perdre l’esperit inicial de cooperació. La proposta d’un projecte de creació de bases de dades és una mostra d’aquest interès. La reflexió sobre les possibilitats de la xarxa que va fer Amelia de Yrazazábal n’és una altra mostra indubtable.

A Brasília l’enfocament pràctic encara va ser el punt central del simposi, i el tema dominant va ser la presentació d’aplicacions destinades a resoldre necessitats de tot tipus: documentals, lexicogràfiques, formatives, tècniques o traductològiques. La presència notable de documentalistes en aquest esdeveniment va demostrar que a Brasil aquesta professió reconeixia sense embuts la importància dels termes per al procés de classificació i descripció del contingut documental.

La terminologia iberoamericana va sortir molt enfortida del simposi de Brasília, en el qual es van presentar 67 comunicacions, ja que havia començat a integrar elements de la diversitat real. Començava a fer-se més complexa, més del que semblava que havia de ser a Caracas, però encara seguia a la primera infància.

Va continuar així en el III Simposi de San Millán de la Cogolla, que a la pràctica va resultar menys brillant del que tots hauríem desitjat, però que tanmateix va aportar una saba nova que es reconeixeria amb els anys i que ha donat fruits saborosos.

Cuba i Argentina, per exemple, van ser presents per primer cop a RITerm. Abans de San Millán, RITerm s’havia limitat a la presència dels membres dels països fundadors (Brasil, Xile, Colòmbia, l’Estat espanyol i Veneçuela, amb la participació d’especialistes d’organismes internacionals). De fet podem dir que les aportacions de Cuba, especialment de Rodolfo Alpízar, van obrir la porta de bat a bat a la significació política de la terminologia tant per a la identitat i el desenvolupament d’una llengua aparentment consolidada −com és el cas de la llengua castellana o espanyola, com vulguin− com per a la visibilitat d’un nou país inherentment diferent. Fins aquell moment tan sols els que procedíem de països o comunitats amb llengües minoritzades a dins del territori de l’estat i en procés de normalització teníem assumida la importància de disposar d’una terminologia pròpia −creada, adaptada o formada− per sobre de consideracions més tècniques i canòniques. Que jo recordi, Cuba va ser el primer país que va posa un èmfasi molt especial en la dimensió política de la terminologia de les grans llengües i en com es pot augmentar o disminuir la desigualtat mitjançant la terminologia. La conferència de clausura que jo mateixa hi vaig fer “Sobre la diversidad y la terminología” ja se situava en aquesta mateixa línia. Començàvem a contrastar el nostre pensament amb tot el que havíem après i vèiem que no tot encaixava en el trencaclosques de la terminologia.

De la trobada de San Millán alguns van sortir-ne, o millor dit en vam sortir, internament confosos, amb aquesta confusió de la primera adolescència que posa en dubte la veracitat indiscutible del que s’ha après i es proposa d’avançar a les palpentes sense estar gaire segura d’on anirà a parar. De nou com a la vida real, però, es tractava d’un procés irreversible que, si bé ens provocava malestar i incomoditats, ens ajudaria a créixer i a trobar el nostre propi camí.

El IV Simposi de Buenos Aires encara forma part de la pubertat de RITerm, però va significar el principi de la fi d’aquesta etapa d’inseguretats, confusions i complexos. Per una banda, va tenir una participació àmplia i diversa. Es van presentar 53 comunicacions, amb relació a les 27 de San Millán, i per primera vegada hi van participar representants uruguaians i paraguaians (s’estava constituint el Mercosur). Va ser tot un encert organitzar el simposi temàticament al voltant d’un sol pol: la relació entre la terminologia i el desenvolupament. Aquesta unificació temàtica va permetre de sistematitzar les contribucions en sis grups de manera molt coherent: la tecnologia, la formació, la terminologia per a l’empresa, les polítiques lingüístiques i terminològiques i les necessitats terminològiques del Mercosur [2].

En el text de les contribucions hi podem observar com la llavor plantada en anteriors simposis feia florir tímidament una concepció multidimensional i multifuncional de la terminologia, necessària per a la supervivència i el desenvolupament de les societats complexes i inserida en una comunitat amb un sistema cultural més o menys diversificat, una o més llengües en situacions diferents i una realitat econòmica i política que en determina el paper en el conjunt internacional. La complexitat d’aquest plantejament és el punt d’inflexió en la maduresa de RITerm. Aquí va acabar el període d’adolescència i va entrar de ple a la joventut.

c) Joventut

Des del 1994 RITerm va començar a assegurar el seu futur amb il·lusió i vigor. Primer va aclarir la seva situació administrativa i organitzativa. Es va haver de tornar a fundar l’administració de RITerm, reinscriure els membres, descriure els tipus de filiació, regular les quotes, i organitzar la difusió d’informació. Va ser un esforç important, però avui estem orgullosos que la feina que es va dur a terme a Barcelona durant dos anys hagi encaixat en l’organització actual, des de 1996 molt més sistemàtica i atesa permanentment des de la secretaria d’Unió Llatina.

Després d’haver organitzat el funcionament de la xarxa vam començar la reforma dels estatuts i l’elecció dels representants al Consell Executiu de RITerm, format per quatre membres i un representant de la Secretaria.

Al meu entendre, Mèxic va ser la primera mostra de l’entrada a la maduresa científica de RITerm. Van quedar lluny, o com a mínim reduïdes al mínim, les simples exposicions d’experiències, la descripció de projectes que tan sols eren reals a la ment o en el disseny, o les comunicacions banals sobre qüestions repetides fins a la sacietat que no aportaven ni innovaven res. La qualitat de les contribucions va col·locar el Simposi de Mèxic al nivell mitjà dels simposis científics internacionals. Va ser un pas decisiu per a la consideració científica de la terminologia més enllà de la pràctica. Allà la terminologia es va exposar com una disciplina teòrica i aplicada que genera aplicacions coherents amb uns supòsits de base; i com a xarxa ens va fer descartar la visió de la terminologia com a simple pràctica necessària, o com a disciplina aplicada derivada d’uns principis establerts al marge de les necessitats.

La terminologia descriptiva iberoamericana va treure el nas per primera vegada en el simposi de Mèxic. I ho va fer sense deixar al marge una aproximació prescriptiva reconeguda com a necessària per a determinades situacions de comunicació o temàtiques d’alta precisió. Precisament aquí és on rau la maduresa: en el fet de reconèixer que la ciència no troba veritats absolutes, sinó que es limita a convertir en model una realitat que per a alguns existeix independentment del llenguatge i per a d’altres es construeix mitjançant l’activitat lingüística. Una disciplina madura produeix pensament propi i argumenta totes les afirmacions que fa, i, a més, es fonamenta en l’observació i l’anàlisi de dades. De les dades n’extreu conseqüències, estableix generalitzacions i fa interpretacions i explicacions hipotètiques. Aquestes explicacions no constitueixen mai la veritat, sinó que tan sols són aproximacions de les dades. Per tant es poden falsar, i si és així, es descarten a favor d’altres. La ciència progressa, així, amb observacions i explicacions noves.

El 1998 el VI Simposi de RITerm va tenir lloc a l’Havana. En aquest simposi, organitzat pel nostre amic entranyable Manuel Barreiro, s’hi van llegir 94 comunicacions i 4 conferències. Una de les millors aportacions d’aquest esdeveniment va ser l’enorme participació i la qualitat de moltes de les ponències.

Vam poder constatar com majoritàriament s’havia assumit el caràcter lingüístic de la terminologia, la concepció que se’n té lligada a les llengües naturals, i la poliedricitat que precisament comporta aquest fet. A Cuba, la terminologia enfocada comunicativament i variada internament a causa de la diversitat de les situacions de comunicació especialitzada i de les característiques geolectals, tecnolectals, cronolectals i sociolectals va tenir una presència molt important. Va ser a l’Havana on les col·legues argentines van fer una aportació clau en matèria de text i discurs.

De nou vull destacar que aquest plantejament no exclou la necessitat d’una terminologia normalitzada adequada per a determinats escenaris i temes, sinó que la té en compte. Tanmateix, la noció d’adequació del tipus de terminologia a la situació demana que es postuli la variació i la diversitat, ja que per a fer una selecció cal disposar d’alternatives.

Amb el simposi de Cuba la terminologia iberoamericana es va il·lusionar per la seva evolució, igual que tots nosaltres. L’entusiasme de M. Barreiro i els seus col·laboradors, la consciència social persistent de la conferència de Rodolfo Alpízar, i la capacitat, la feina i la disposició dels col·legues cubans van donar un impuls decisiu a la maduració de RITerm. Crec que va ser allà on va començar la seva autonomia evident. Abans de Cuba només havíem produït ràfegues disperses de pensament propi. A Cuba −i l’anàlisi dels textos que s’hi van presentar ho justifica− es va idear una aproximació que observa la terminologia en el discurs i en descriu les característiques en funcionament (el que alguns anomenem la terminologia in vivo), que reconeix la diversitat del discurs i l’adaptació de la terminologia en aquesta diversitat, que observa el dinamisme de les unitats especialitzades, que analitza els moviments conceptuals i denominatius de les anomenades unitats terminològiques en els textos, que constata les coincidències entre la terminologia i el lèxic de les llengües sense negar-ne l’especificitat semàntica i pragmàtica, i que s’atreveix a sostenir que en la teoria no cal postular tipus d’unitats diverses (termes i paraules) per a explicar la diferència, sinó que també pot fer-se a partir d’una proposta d’usos i valors diferents d’una mateixa unitat.

d) Plenitud

I així hem arribat a aquest VII Simposi a Lisboa amb el tema enfocat en la terminologia en les indústries de les llengües, tema que tan sols podem tractar perquè hem evolucionat com a col·lectiu. El 1988 hauria estat impensable de reunir tants participants al voltant d’un tema d’aquesta naturalesa. Això significa que, com a col·lectiu i xarxa, hem entrat a la maduresa.

La temàtica de les dues taules rodones que s’han organitzat recullen dos dels punts que han centrat les nostres preocupacions al llarg dels anys i que han definit la nostra especificitat: la importància de la formació, un tema sempre present en major o menor grau en els simposis de la xarxa (però en aquesta ocasió centrada en la didàctica de la terminologia), i la dimensió política de la terminologia (és a dir, la relació que té amb l’estatus i el desenvolupament de les llengües i les identitats).

Els membres de RITerm hem crescut junts, si bé cadascun ha evolucionat a la seva manera. RITerm ens ha facilitat aquest contacte perquè mai no ha deixat de convocar els simposis biennals. És més, la xarxa ha obtingut més fortalesa d’organització i sistemàtica d’actuació gràcies als projectes col·lectius en curs: el Projecte RITerm-FORMACIÓ, el Projecte RITerm-BD, el SIIT virtual i el Projecte RITerm-JOVE, que en aquesta primera convocatòria no ha tingut gaire bona rebuda. Tot arribarà. Els cicles vitals es renoven permanentment.

En aquest VII Simposi, per al qual s’han programat 80 intervencions, dues conferències i dues taules rodones, hem pogut escoltar comunicacions sobre una gran diversitat temàtica, a més de les de caràcter tecnològic emmarcades en l’àrea de les indústries de les llengües: nombroses comunicacions sobre formació, sobre glossaris i tesaurus realitzats o en projecte, sobre anàlisi d’aspectes d’aquests glossaris; i, afortunadament, segons el meu parer, menys exposicions merament descriptives de centres, organismes o entitats. I encara menys exposicions de temes de caràcter general sense component d’investigació empírica.

Cal destacar també la presència important de comunicacions de caràcter científic sobre la terminologia i les seves unitats, centrades en l’anàlisi dels termes, tant des del punt de vista de la forma com del contingut que expressen, en la presència i representació de la terminologia en el discurs especialitzat i en els aspectes pragmàtics amb relació als usuaris i als productors, els especialistes. Aquestes aportacions contribueixen a reforçar el nivell dels simposis i el valor acadèmic i científic de la terminologia, sense infravalorar, per això, la condició aplicada de la terminologia i la connexió amb necessitats i activitats professionals. Tanmateix, precisament per això RITerm s’ha ampliat, perquè ja no interessa únicament als «terminòlegs» sinó a tots aquells que tenen contacte amb la terminologia a través de la investigació o la pràctica.

Ser capaços de conjugar en un mateix espai teoria i pràctica amb la convicció que una no pot existir sense l’altra si volem que la terminologia tingui una consideració d’alt nivell, és una mostra més de la maduresa de RITerm.

Compatibilitzar els aspectes més tècnics i les aplicacions tecnològiques amb el reconeixement de la transcendència social i política de la terminologia demostra el nivell de responsabilitat que cadascun de nosaltres tenim amb les nostres respectives llengües i països, i al mateix temps, és una mostra del rigor de l’anàlisi, del nostre enclavament a les dades reals i de la nostra discriminació de situacions i solucions a la recerca de la millor opció quant a adequació i eficiència. La maduresa permet de reconèixer la complexitat i, al mateix temps, buscar modelitzacions que la simplifiquin per a poder descriure-la i explicar-la.

Les idees de RITerm

No estic segura de poder resumir en poques paraules les idees que en aquest moment prevalen a RITerm. I voldria remarcar “que prevalen”, no que són les úniques. Crec, però, que és gràcies a aquestes idees que RITerm té pensament propi i comença a captar l’atenció de fòrums històricament consolidats que fins fa poc havien marcat un únic camí a seguir en l’àmbit de la terminologia, tan pel que fa als principis com a la metodologia de treball.

La discussió en el si del Comitè Tècnic 37 de la Norma ISO 704, de la qual ens ha parlat María Pozzi, demostra que la concepció de la terminologia no és uniforme. Segons la meva opinió, els arguments que va defensar Mèxic per a no votar a favor de l’aprovació de la norma 704 són un resum de la idiosincràsia de RITerm, de la visió i la representació del que és la terminologia i de com s’ha de resoldre:

Del que és, defensant-ne la condició de llenguatge natural, la integració en llengües precises que es troben en situacions sociopolítiques determinades, i conservant l’especificitat semàntica i pragmàtica.

De com s’ha de resoldre, discriminant situacions de comunicació i especificitats temàtiques. Mai no s’ha de fer en abstracte i al marge de les situacions i el discurs que generen. Mai no s’ha de fer al marge dels usuaris, als quals està destinada una aplicació. Mai no s’ha de fer al marge de les finalitats d’una aplicació i de les necessitats que ha de cobrir. I sempre s’ha de fer a favor de la normalitat plena de les llengües, d’una absoluta igualtat potencial.

De fet, les idees de RITerm es poden resumir en quatre supòsits:

  • supòsits sobre les llengües;
  • supòsits sobre la terminologia;
  • supòsits sobre les aplicacions;
  • supòsits sobre els professionals i l’exercici de la professió.

En la seva obra de 1926 Jespersen [3] diu que totes les llengües són aptes per a expressar-ho tot, però que no estan totes en el mateix estadi de desenvolupament. També afirma que les llengües són producte de la creació humana i que conservar-les i millorar-les per a les generacions futures no és tan sols un dret, sinó un deure que tenim els éssers humans.

Aquests dos pensaments resumeixen la nostra posició de sortida: si bé les llengües, per naturalesa, són totes iguals, estan en situacions desiguals per causes alienes als seus sistemes. Par això, si volem preservar-les per al futur les hem de dotar de recursos per a tots els usos.

Tots compartim la idea que la terminologia és un dels recursos imprescindibles per a la representació i la transferència del coneixement especialitzat. Consegüentment, una llengua consolidada ha de disposar de recursos terminològics per a tots els temes de comunicació. No obstant això, les situacions de comunicació requereixen recursos adequats segons la temàtica, el tractament i el nivell d’especialitat. En conseqüència, la terminologia disponible ha de tenir recursos adequats a les especificitats de cada situació de comunicació especialitzada.

De vegades aquesta disponibilitat es produeix de manera natural: els especialistes creen terminologia, però en societats dependents en l’àmbit científic i tecnològic és la voluntat dels parlants la que ha d’adoptar, adaptar, crear o formar la terminologia. Sense aquesta voluntat, una llengua va perdent espais de comunicació, acaba reduïda a usos no formals i, a la llarga, desapareix. Tot i així, l’activitat terminològica no es pot dur a terme uniformement a tots els països, sinó que cal adaptar-la a la idiosincràcia de cada organització o territori i a la voluntat de desenvolupar una política terminològica coherent amb una política lingüística més o menys explicitada.

La terminologia és una necessitat per a la comunicació professional que genera aplicacions i productes. Les aplicacions estan destinades a cobrir necessitats informatives i comunicatives diverses. Aquestes necessitats són les que determinen el disseny d’una aplicació, el disseny en conjunt, i la selecció i representació de la informació que conté. Una aplicació terminològica serà més o menys adequada si s’ha concebut en funció de les necessitats que cal cobrir:

Aplicacions lexicogràfiques, com ara vocabularis, diccionaris, lèxics, llistats, normes de terminologia prèvies a una norma tècnica, etc.

Aplicacions documentals, com ara tesaurus, classificacions, llistes d’encapçalaments de matèries, índexs temàtics, etc.

Aplicacions informàtiques, com ara programes de correcció de textos especialitzats, sistemes d’ajuda a la redacció de documents tècnics, sistemes de traducció assistida o automàtica, sistemes de recuperació de la informació, indicadors automàtics, sistemes d’extracció d’informació especialitzada, etc.

Aplicacions didàctiques, com ara programes de formació en llengües especialitzades (llengua materna o llengües estrangeres per a finalitats específiques [LSP]), sistemes d’ensenyament de vocabulari tècnic d’un àmbit temàtic, programes d’aprenentatge d’una matèria amb èmfasi en la terminologia del sector com a element de millora de la competència cognitiva, sistema d’aprenentatge a partir de la construcció d’estructures cognitives, etc.

Aplicacions discursives com ara la redacció tècnica, la retòrica especialitzada, la traducció especialitzada, la interpretació, la divulgació científica, el periodisme especialitzat, etc.

Indubtablement, la terminologia, en tant que conjunt de termes, és absolutament necessària en totes les activitats implicades en el coneixement especialitzat, necessària per a representar i comunicar les especialitats. Indubtablement, també, tota pràctica relacionada amb la representació o la transferència del coneixement especialitzat requereix la terminologia en major o menor grau. No obstant això, la formulació unànime d’aquesta necessitat no pressuposa que la terminologia necessària en les diverses aplicacions sigui la mateixa que quan va ser concebuda, ni que les dades rellevants dels termes coincideixin, ni que la comunicació especialitzada, sense deixar de ser especialitzada, hagi de ser homogènia.

Les dues grans funcions que la terminologia cobreix en qualsevol ús i situació (la funció de representació del coneixement especialitzat i la funció de transferència d’aquest coneixement) no són uniformes en totes les situacions, sinó que s’adeqüen a les característiques de cada situació de representació i intercanvi.

Com podem deduir a partir de les activitats aplicades que acabem de presentar, hi ha diverses professions que necessiten la terminologia per a portar a terme les activitats. Necessiten la terminologia documentalistes, traductors, intèrprets, mediadors lingüístics, professionals del periodisme cientificotècnic, professors de matèries especialitzades, investigadors, professors de llenguatges especialitzats o de llengües per a finalitats específiques.

Tanmateix, això no pressuposa necessàriament que siguin aquests mateixos col·lectius els que elaborin les aplicacions terminològiques prototípiques, és a dir, les que són fruit de la recopilació, descripció i edició (i, eventualment, normalització) de les unitats lexicalitzades que s’utilitzen en els àmbits especialitzats per a anomenar cada un dels nusos de coneixement específic (o conceptes) d’una matèria.

S’acostuma a dir que aquesta tasca correspon als terminòlegs. A RITerm hem considerat que un terminòleg és la persona que s’ha format en terminologia i terminografia i que és capaç de dur a terme o gestionar un projecte terminogràfic. Fer terminologia suposa tenir tres competències prèvies: en la matèria de treball, en les llengües que cal tractar i en el procés de treball. Aquestes competències les pot reunir o no una sola persona. Normalment les reuneix un equip. En tot cas, però, cal adquirir-les en un context d’aprenentatge i per a això cal una formació específica. Així és com ho hem assumit, per això hem posat en pràctica un pla de formació en el marc de RITerm que reuneix especialistes dels diversos orígens acadèmics i professionals.

A més a més, desenvolupar un projecte terminològic o ensenyar a desenvolupar-lo mai no es pot dur a terme al marge del context en què s’aplicarà i en què s’haurà d’adequar i ser eficient. Per això, tots els programes de formació d’especialistes en terminologia (bàsicament terminògrafs) han d’explicitar les característiques socials i lingüístiques de l’espai de formació, les necessitats prèvies d’una situació que calgui cobrir i la voluntat de seguir un procés lingüístic amb un enfocament o altre.

Fa un moment recordàvem l’afirmació de Jespersen sobre els nostres drets i deures amb les llengües que justifica la intervenció en l’evolució d’una llengua. Tanmateix, aquesta intervenció només es legitima si està vinculada en un acte col·lectiu de consens i segueix l’orientació manifestada explícitament per la voluntat social.

El treball en el camp de la informació i la comunicació especialitzades en les llengües pròpies representa una de les parcel·les que tota societat ha de conrear si vol que la seva llengua prengui part en el desenvolupament. La disponibilitat de recursos lingüístics especialitzats (terminologia i fraseologia especialitzades) demana una interacció constant entre científics i tècnics d’una banda, i lingüistes i terminòlegs de l’altra. Els llenguatges d’especialitat, entre els quals hi ha la terminologia, són un factor clau del desenvolupament social, polític i econòmic de les comunitats.

El futur immediat de RITerm

En el text de presentació d’aquest VII Simposi s’hi expressa un pensament que comparteixo del tot. Hi diu que avui dia la terminologia és una disciplina reconeguda i en ple desenvolupament i que tant l’interès per la preservació de la cultura dels pobles com el desig que les llengües pròpies adquireixin el rang o estatus de llengües internacionals han contribuït a forjar aquest reconeixement.

Creiem que la terminologia és imprescindible per a donar resposta a les necessitats d’una societat com l’actual, caracteritzada per la difusió del coneixement especialitzat, el tractament massiu de dades, les noves tecnologies i la diversificació d’escenaris i necessitats de representació i intercanvi d’informació especialitzada. La terminologia és un dels components de les llengües naturals que comparteix l’expressió del coneixement especialitzat amb recursos de sistemes artificials, però en tant que component de les llengües té les mateixes característiques i forma part de la seva identitat.

L’interès actual que han demostrat nombrosos països per a utilitzar les seves llengües en totes les situacions, sense per això haver de renunciar a un intercanvi plurilingüe ni a una comunicació eficaç en determinats contextos, fa que la terminologia hagi adquirit un paper estratègic en la reafirmació del plurilingüisme.

Tanmateix, comunicar les especialitats en llengües pròpies demana que es disposi d’una terminologia pròpia (i que s’utilitzi), sense rebutjar sistemàticament ni els manlleus ni els neologismes. Hi ha qui diu que la necessitat de precisió de les especialitats es resoldria millor si s’utilitzés una sola llengua. A la llarga, però, aquesta proposta conduiria al monolingüisme funcional. I el que és indiscutible és que tenim diverses llengües i volem conservar-les, i la comunicació especialitzada en contextos de plurilingüisme tan sols es pot dur a terme en la mesura en què les llengües disposin d’unitats terminològiques pròpies ben establertes.

L’acord de cooperació econòmica i política de diversos països o regions que integren mercats comuns, com la Unió Europea o el Mercosur, exigeix que els països membres disposin de recursos terminològics consensuats per a les comunicacions formals i que, a més a més, aquests recursos estiguin harmonitzats en referència a les llengües concurrents en cada escenari.

L’existència de xarxes com RITerm contribueix a la cooperació en la creació de terminologia harmonitzada, a l’actualització permanent de la terminologia i al creixement progressiu del conjunt sense que s’hagi de renunciar a tenir una especificitat davant de la força unificadora de les potències dominants en l’àmbit econòmic i cultural. Renunciar a les llengües pròpies i adoptar una llengua única per a la ciència, la tècnica i les activitats econòmiques implicaria renunciar al dret que tenen les comunitats a mantenir les llengües actualitzades i, per tant, renunciar al plurilingüisme generalitzat.

Les condicions de precisió, concisió i sistematicitat que requereixen la representació i la transferència del coneixement especialitzat obliga a parar una gran atenció al control de les denominacions segons les característiques dels escenaris de comunicació. En escenaris de comunicació internacional o en situacions de comunicació monolingüe que reclamen un grau elevat de precisió, cal una terminologia normalitzada per a cada llengua i un control estricte de les equivalències entre llengües. En escenaris de comunicació natural, les formes normalitzades tan sols són una de les varietats de l’expressió especialitzada, i en aquests casos la noció d’adequació de les formes denominatives passa a tenir un paper més central que la de correcció o normalització.

Com a conclusió

He començat aquesta conferència de clausura amb la intenció d’explicar la història de RITerm, ja que vaig assistir al seu naixement i he participat activament en gairebé totes les etapes del seu creixement i desenvolupament. Haig de confessar, però, que he explicat la mevahistòria, i no la història de RITerm. Perquè hi ha tantes històries (o més ben dit, tantes lectures de la història) com persones hem participat en les activitats de RITerm.

Volia tenir la oportunitat (que generosament m’han donat els col·legues portuguesos que han organitzat aquest simposi) de revisar el procés de RITerm abans de tancar un dels cicles de la meva relació personal amb la xarxa, el cicle en què primer m’he ocupat de la secretaria i després he format part del Comitè Executiu.

Durant tots aquests anys hem intentat mantenir la xarxa viva i donar-li la força necessària perquè creixés i es desenvolupés. Per això de manera gairebé inconscient ens vam proposar d’impulsar la terminologia com a matèria teòrica i aplicada i no només com a pràctica. Podem afirmar que avui dia aquesta assumpció és una realitat àmpliament compartida pels membres de RITerm que ja estem segurs de les nostres activitats, moviments i idees, i que estem satisfets de dedicar els nostres esforços a la terminologia. Alhora, estem convençuts de la importància i la necessitat que té des de l’especificitat de les nostres professions.

A la Xarxa Iberoamericana hi ha hagut lloc i hi ha lloc per a tots els col·lectius professionals i, des de la suposició que cada col·lectiu concep la terminologia de manera diversa perquè té aplicacions i necessitats diferents, hem treballat conjuntament en el desenvolupament d’aquesta xarxa ja madura a la qual encara queden molts anys de vida activa, de treball científic i de creativitat eficient.

Per a mi avui es tanca una etapa de relació personal amb la xarxa de la manera més natural, tal com correspon als cicles vitals. Es produeix, també, un relleu d’allò més natural, tal com s’ha anat produint en les intervencions cada vegada més nombroses i actives dels membres de les noves generacions. Deixar un càrrec tan sols significa participar en la xarxa d’una altra manera, i per tant em continuaré ocupant de la formació en tant que responsable d’aquest grup de treball des de 1992.

M’agradaria acabar aquesta conferència de clausura amb un pensament meravellós d’un escriptor català, Pere Gimferrer, membre de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola. Gimferrer, en homenatge al professor Martí de Riquer (del qual jo també vaig ser alumna a la Universitat de Barcelona), romanista i un dels millors especialistes en literatura provençal i medieval castellana, amb motiu del Premi Nacional d’Humanitats que li va ser concedit fa una setmana, argumenta que l’obra de Riquer és important perquè, en l’espai intemporal de la literatura, ha fet visible el passat per al present i ha permès d’ancorar el present en l’evolució històrica natural.

Desitjo que RITerm continuï evolucionant al ritme que marquen els temps i les necessitats, però que mai no perdi la memòria històrica, que ha estat la base del compromís que ha adquirit amb les llengües i la que ha garantit el respecte envers la diversitat.

Moltes gràcies.

[1] H. Obregón; J. Sánchez Chapelín (1999) Una proposición para la creación de terminologías científicas y técnicas en las lenguas indígenas. Actes del Primer Simposi Llatinoamericà de Terminologia.

[2] Per altra banda, els projectes de tema lliure que van presentar els membres de la xarxa en tallers i comunicacions van ser molt diferents i no es poden classificar en cap d’aquestes categories.

[3] O. JESPERSEN (1926) La llengua en la humanitat, la nació i l’individu. Barcelona, Ed. 62.